El periodista i escriptor Miquel Bonet ens explica la gènesi del projecte Hemoglovinum, del qual ell n’és un dels impulsors: “la promesa d’un vi que no s’acaba mai”
Perdurar. Com ens agrada transcendir, o almenys creure que, d’una manera o altra ens en sortirem. El mètode més clàssic és exercir el nostre presumpte dret a tenir progènie. De vegades surt bé i quan passen dues o tres generacions algun besnét despistat sent curiositat pels cognoms que porta. Però és un sistema imperfecte: depens una mica de la qualitat de la teva descendència i que puguis deixar un llegat material consistent. Uns quants metres quadrats de pis, unes quantes hectàrees de terra o quatre quartos sempre fan la memòria històrica més àgil i llaminera.
Altres ho han intentat per la via de l’obra filantròpica o per la via de l’acció política o cultural. N’hi ha que han escrit llibres o han pintat quadres i han ampliat així la base de ‘recordadors’. És una estratègia intel·ligent, però que requereix molt de talent i constància, virtuts que rarament van plegades. L’art té els seus camins, però els artistes són una minoria molt minoritària. Perdurar és una aspiració universal i la genialitat individual no pot ser la resposta per a tot. Hi ha altres maneres, més col·lectives —en xarxa, que es diu ara. Els mecanismes heterogenis que han trobat els humans per passar a la posteritat és un tema que sempre ha despertat el meu interès. Sobretot quan aquests fracassen, que és el desenllaç més habitual.
Soleres centenàries
Per això, la meva descoberta del concepte de ‘solera’ va ser epifànica. Poder instituir una bota de vi, desar-la a un racó del celler i anar-la refrescant amb vi nou. Una cornucòpia perenne i domèstica, la promesa d’un vi que no s’acaba mai. Dit d’una altra manera: ton avi ja sabia com aconseguir la immortalitat, capçot, només li va caldre tenir una bota de vi ranci amagada sota casa. Aquest coneixement secret, més poderós que qualsevol lògia maçònica, ha estat al nostre abast des de fa segles, però sorprenentment la seva transmissió intergeneracional no està garantida.
Moltes d’aquestes botes dormen els son del justos abandonades per tot el rerepaís, algunes fetes malbé, altres encara amb una continuïtat miraculosa que pot arribar als cent anys o, en casos excepcionals, encara més. No és que sigui un mètode completament perdut. La casa tarragonina De Muller, per exemple, compta amb diverses soleres centenàries, sent la més antiga la Pajarete de 1851. Arreu d’Europa, a més a més, trobaríem casos de conservació d’aquestes veritables joies culturals i enològiques. Sobretot al sud d’Andalusia, que és la Meca de qualsevol amant de les soleres i els vins generosos o oxidatius.
Entendre la història cultural a través del vi
El fil del temps, la possibilitat divinal de no morir mai, és la quarta dimensió del vi: el pas definitiu cap la complexitat enològica. El passat, però també el futur. Un forat de cuc que ens permet entendre la nostra història cultural a través del vi. Encara no disposem d’una Teoria de la Relativitat que ens l’hagi explicat bé, cosa que no ens impedeix meravellar-nos amb el misteri. Li dec el descobriment d’aquest nou món, i no tinc problema en admetre-ho tot i que serà contraproduent per al seu ego, al meu amic Òscar Soneira.
Quan va tenir la idea de sistematitzar aquesta recerca, d’obrir cel i terra per buscar i embotellar líquids oblidats en cellers humits i polsosos, no li vaig poder dir que no. Vam enrolar els millors socis possibles: Antonio Figuereo, el nostre home a Cadis, un prodigi de coneixement dels vins del sud d’Espanya i Òscar Navas, un nas privilegiat arrelat a la Terra Alta que compta —jo el comparo amb Mozart— amb un olfacte absolut. És a dir, el talent d’imaginar vins, combinar cupatges al seu cap que tenen una correspondència precisa i harmònica en els líquids resultants de mesclar diverses botes. Impressiona veure-ho.
Amb aquest Equip A de mercenaris vam fundar Hemoglovinum. És un projecte, més que empresarial, cultural i arqueològic. Segurament hi perdrem més calers que en guanyarem, per la qual cosa reivindiquem la nostra acció vinícola com un brindis al proïsme que demana afecte i suport popular. I ja hem trobat i embotellat quatre vins dels quals no en podem estar més orgullosos. Vam començar amb Infusión de Mahína, un vi de criança biològica de l’estil manzanilla procedent d’un pago xeresà de Sanlúcar. Cinquanta ampolles exclusives d’un elixir floral i cremós que eleva els cors i fa millors persones tothom qui en beu. No cal que el busqueu perquè ja no en queda. Com tampoc tenim estoc de Paso de Crujía, el nostre tribut a l’oloroso viejo sanluqueño, un oxidatiu recuperat d’unes mares oblidades en mitja bota de roure americà.
El nostre següent projecte, complint el nostre objectiu programàtic d’agermanament catalano-andalús, ens va portar fins a la Terra Alta. D’allà en vam extreure el nostre primer vi ranci, UR28. Una bota oblidada de 1928 és l’esperit d’aquest vi sec, antic i amb tot el pes dels anys esclatant contra el paladar però, al mateix temps, amb una acidesa tallant i vivificadora que aixecaria la mòmia del General Prim de la tomba, si tinguéssim l’opció de mullar-li els llavis. El vam voler batejar fent un homenatge a la Unió de Rabassaires, el sindicat agrari que va revolucionar el camp català abans de la guerra i que precisament l’any 28 es va convertir en l’agent social més important del país. A més, li vam estampar una imatge de Sant Isidre, patró dels cooperativistes, la gent que ha mantingut encesa tots aquests anys una flama que no podem ni volem permetre que s’apagui. Del Ranci de Rabassaires, afortunadament, encara en trobaríem alguna ampolla.
El 1884 Sueño de Campano, la darrera aposta
La nostra última aposta és 1884 Sueño de Campano, un vi licorós elaborat amb Palomino Fino, criat en botes centenàries d’Oloroso Viejíssimo i rescatat a Chiclana de la Frontera, pàtria xica de la immortal Rocío Jurado —i no crec en coincidències. Campano és un altre vi amb història, en aquest cas arrelada a la colonització agrícola del Duc de Medina-Sidònia, un somni social i vitivinícola del segle XIX que es materialitza ara al tercer mil·lenni en un beuratge també màgic, un tònic miraculós que no fa créixer els cabells però que et torna les venes d’adamàntium i et fa indestructible. No descarto que t’immunitzi contra la Covid-19, a falta de més proves concloents.
Quan Moffat i Gatiss van tenir la pensada de feliç de revisar el mite de Dràcula a la BBC devia ser més o menys al mateix temps que nosaltres imaginàvem com seria Hemoglovinum. Great minds think alike, se sol dir. Dràcula és l’al·legoria més ajustada que disposem, a la cultura occidental, sobre aquesta obsessió tan nostra de transcendir i perdurar. I també de la corrupció de la sang com a eina per transmetre valors a través del temps, perquè no és un mètode infalible i requereix d’una voluntat activa, que eviti que es coaguli i en garanteixi la fluïdesa tot refrescant-la. Les semblances amb els vins de solera són transparents.
Els britànics van negar la major: el comte de Transilvània no afirmava pas que la ‘sang és vida’, com havien establert totes les lectures de l’obra de Bram Stoker, sinó que la ‘sang són vides’. En aquest matís hi podem trobar un trosset del misteri de l’existència i la perdurabilitat. El vi és la sang de la continuïtat dels pobles d’Europa, des de la Grècia clàssica i potser des d’abans i tot. I el vi també són les vides que el temps es cobra i que deixen una empremta, lleu però indeleble, al fons d’unes botes que esperen entre teranyines que algú les ressusciti. No ens hi va poca cosa: és el secret de l’eterna joventut. Mentrestant, i en tant que Hannibal Smith transmutat, només puc dir que m’encanta que els plans surtin bé, encara que sigui al fons d’una copa de vi ranci.
Miquel Bonet és periodista i escriptor