Caminar per la vinya d’Eduard Sanromà és perillós. És plena de còdols, blancs i llustrosos, erosionats en formes arrodonides i suaus. Transitar-hi és un malson de relliscades; remuntar una tartera imprevista que no saps on et durà. Quan arribes davant de les parades de ceps, veus una gran queixalada al terreny que ha deixat el sòl sembrat de pedra calcària, on emergeixen i s’emparren les plantes, ara ja veremades. «Això eren tot camps d’ametllers. Mon avi hi tenia una mica de vinya, vella, de Macabeu, allà baix —senyala cap a mar—. Aquí al costat vam venir amb l’excavadora i vaig plantar altres coses», em diu l’Eduard. Aquesta tensió, entre el nou i el vell, entre el respecte als ancestres i l’esperit un pèl destroyer de passar màquines pels bancals, marca la manera de ser i els vins de Cellers Sanromà.

La vinya de l’Eduard Sanromà, a Vila-rodona, és plena de còdols, blancs i llustrosos, erosionats en formes arrodonides i suaus.

«Em pregunten si les he posat jo, les pedres, pots comptar, com si no tingués altra feina», em diu quan li remarco l’aspecte singular de la vinya. Pels flancs, el Montmell i la serra de Miramar; per darrere, per Vila-rodona, hi passa el Gaià; a pocs quilòmetres i després d’un constant i amable pendent, es divisa la mar: som al mig d’una riera domada i, aquí, desafiant la mediterraneïtat salvatge però també buscant-hi una mica de simbiosi, l’Eduard hi ha plantat les banyes per fer els vins que té ganes de fer. «Ja m’explicaràs què hi buscaven aquí els romans, per plantar de vinya tot el Camp de Tarragona. Doncs l’acidesa, evidentment». Una acidesa que actuava de conservant natural i feia el vi idoni per al transport marítim. Poca extracció, poc sucre, poc alcohol, però tot el caràcter calcari d’aquesta estesa de pedra.

Un guru dels brisats

I el vi li surt així, com devia sortir fa dos mil anys el vi del port de Tarraco, perquè no el toca gaire o gens: àcid, animal, de poc grau, expressiu. L’Eduard s’ha convertit en una mena de guru dels brisats. Una tècnica que domina com ningú, almenys a la regió, i li dóna uns blancs que són tots esplèndids. Ho ha fet en molt poc temps, tot i que l’ocupació familiar és la pagesia i els Sanromà han fet raïm durant tres generacions, l’Eduard a més de vendre producció a la cooperativa, se’n guarda una part i vinifica ell mateix. No fa gaire que ho fa, té vint-i-vuit anys i s’hi va posar al sortir de la facultat d’enologia. Ha anat tot molt de pressa. En quatre anys s’ha fet un nom i ja treu set vins al mercat. Corres molt, li dic. I em confessa que potser sí, però que ha tingut sort i que una cosa ha portat a l’altra. Cellers Sanromà ja és autosuficient i pot cobrir les inversions necessàries amb els resultats de cada any.

I això que l’aposta és arriscada. «Mon pare era escèptic, no ho veia clar. Però les coses van bé i ara ja està convençut». Això sí, els vins que fa son fill no li agraden. Bé, n’hi ha un que sí, el 125, el monovarietal d’ull de llebre. Un vi que potser ara ja no faria, si tornés a començar, però que és el gran èxit del celler. Aquest sí que se’l fot. «En tinc una pila aquí al magatzem. Un dia que sí esmorza peus de porc, l’altre que sí el dinar d’avui s’ho mereix. La qüestió és que les ampolles van desapareixent, haha». A l’Eduard no li sap greu, esclar, se li nota l’agraïment a son pare per haver-li deixat posar l’empresa familiar a orbitar en una dimensió completament diferent. No són vins naturals. Aquesta etiqueta, després d’uns anys de boom, ja està perdent tota la prèdica. Però n’han quedat coses: la mínima intervenció a la vinya, la preferència —tot i que no exclusivitat— de la varietat autòctona, la lliure expressió del terreny.

A dalt, a la vinya, ens treu un parell d’ampolles. Un trepat que no és trepat, perquè el de vegades absurd sistema de Denominacions d’Origen restringeix la varietat a la Conca de Barberà, que queda pocs quilòmetres més enllà. L’Eduard ha estat implicat en la DO Tarragona, però ara, i cada cop més, va a la seva bola. Les exportacions als Estats Units i al Canadà li donen prou llibertat per no haver-se de casar amb ningú, i li permet ser crític amb alguns criteris poc fonamentats que regeixen el discurs del món del vi català.

‘Aquest trepat, no és trepat’

Aquest trepat que no és trepat, l’Eduard el bombolleja i en treu un escumós ancestral fragant, de gasificació lleu i sense l’habitual i popular presència de les notes de fruites vermelles als rosats que a mi ja em molesta. També em molesta la reducció i i un record de galeta de gingebre que té el 125 i li dic. Em sembla el seu vi més convencional, sense que això el desmereixi. És l’únic que premsa, amb una maquinota que li ocupa mig garatge que li fa de celler. Lluny d’ofendre’s, em treu la collita anterior: és més àcid, més fresc, més directe, m’agrada més. «Això va com va, i quan intervens poc l’anyada mana». El pròxim negre, encara inèdit, és un sirà que, just fermentat promet. L’Eduard, tot i els recels de la genuïnitat d’aquesta varietat en terres catalanes, en defensa la seva aclimatació perfecta al clima mediterrani. És de fet, un raïm occità. Sovint, les pitjors fronteres les tenim al cap.

Però si per alguna cosa destaca Cellers Sanromà és pels seus blancs brisats. Potser difícils per al gran públic, però irresistibles. M’enamoro d’un Rústic del 18, un macabeu 100% que ha adquirit un color intens d’or vell i una oxidació que el connecta amb els caves de llarg recorregut i els oxidatius del sud d’Espanya. Un vi del que n’hi ha tornat caixes, però que no pararia de beure. També sorprèn el treball amb la garnatxa El Transgressor, que és com una entrada feréstega al turmell, unes ganes indissimulades de lesionar-te el cervell i els prejudicis. Garnatxa a l’Alt Camp! «És que aquí n’hi havia de garnatxa, no sé perquè no en puc plantar».

L’Incorrecte el va fer per son avi, que li va demanar que li vinifiqués una parcel·la.

A l’Eduard li agrada especialment l’Incorrecte del 17, fet de parellada. El va fer per son avi, que li va demanar que li vinifiqués una parcel·la, aviam què sortia. Evidentment, tampoc li va agradar el resultat. No sembla amoïnar-lo gaire. Ens anem servint copes de les anyades successives i, davant d’aquests vins plens d’acidesa i personalitat, decideixo que a mi tampoc em preocupa aquest trencament generacional. Em trec el barret. Quan sortim del celler ens trobem amb Sanromà pare, que ve del tros amb el tractor. Darrere una modèstia pagesa i controlada no pot amagar, quan li lloem la feina de son fill, una lluïssor d’orgull a la mirada. Em quedo més tranquil.

Miquel Bonet és periodista i escriptor.