En la majoria d’aspectes de l’existència, m’interessen més els resultats que els procediments. De vegades cal fer aquesta prèvia, quan entres per primer cop a casa d’algú. Sobretot en un país amb tendència malaltissa a glorificar processos i viatges a Ítaca. Això no vol dir que no valori la tècnica i el mètode, vol dir que trobo pertinent no perdre el bon costum de jutjar el producte final. En el cas del menjar i del vi —dues de les coses que més m’interessen— aquest meu principi s’exemplifica de manera plàstica i saborosa.

Poseu-me un bon plat de sardines a la brasa a taula i després ja us demanaré, si ho trobo convenient, on i com s’han pescat. Serviu-me un bon got de vi i encabat ja m’explicareu qui guarda la vinya i quines irisacions la fan madurar. És la successió lògica del gust i del coneixement però, massa sovint, encara que sembli una obvietat, no se segueix. Quants cops no hem d’escoltar sopars de duro de vinyaters bocamolls, que t’expliquen la vida i miracles de sons avis i dels seus ceps centenaris. Discursos sentimentals i pseudoèpics que no aguanten el primer glop de vi contra el paladar.

Per sort, quan un vi t’emociona de debò, s’acostuma a complir que darrere hi ha una intel·ligència i una sensibilitat vinícoles amb qui connectes. Llavors tens dues opcions, igual de legítimes: continuar gaudint del glop i prou —que ja és molt— o fer un pas més i intentar contextualitzar on i com s’ha produït, mirar d’escatir-ne el misteri i l’alquímia que sempre s’amaga darrere d’un bon vi. És un moviment que busca més saciar la curiositat que el paladar i és per tant un acte purament cultural. En poques ocasions he fet el segon pas. Amb Eduard Pié i amb el seus Sicus el vaig fer amb entusiasme.

L’Eduard, amb d’altres àmfores en una de les vinyes situades en un dels punts més alts de Bonastre / D. Bertran.

Va ser l’estiu que vaig descobrir el seu Cartoixà Marí —aka Xarel·lo Vermell— i que ens en bevíem cada cap de setmana una botella a l’Almosta de Tarragona. Quin vi! Després vaig entendre que tampoc era el millor Sicus, però quin impacte. Aquell color rosat tènue com un tel de ceba, la frescor, l’alegria no exempta de profunditats recloses. Aquella acidesa esclatant ens va treure de la crisi espiritual de la dècada passada amb un parell de glops. També ens va ajudar a superar el discurs dels vins naturals, que a començaments dels anys 10 s’ho menjava tot i ara hem entès que no és or tot el que no té sulfits. La ‘naturalitat’ ha de ser una tendència, no una doctrina sectària com havia arribat a ser en el magí d’alguns.

El massís de Bonastre

Vam anar a veure l’Eduard a Bonastre, terra de frontera entre el Penedès i la vall del Gaià, un tros de país, gosaria dir, desconegut. Més amunt, cap al Massís, cap a la Conca, l’Anoia i el Penedès interior, s’hi comença a fer bon vi perseguint l’altura, aquesta obsessió a la que ens ha abocat el canvi climàtic. Les deu hectàrees de Sicus —ara a punt d’ampliar-se a quinze— tenen entre 200 i 350 metres d’alçada i la salinitat de la mar hi és ben present. En aquella ocasió, recordo, l’Edu va fer gala de la seva generositat proverbial i ens ho va deixar tastar gairebé tot. Tot el que fa és bo, sense excepcions. Llavors hi ha les preferències personals, insubornables, que a mi em porten cap al cartoixà vermell i sobretot cap a l’esplèndid blanc brisat o cap al talent amb que Sicus vinifica el desagraït sumoll, només comparable a la feina de Pardas, però encara amb més elegància.

Són de més difícil accés, però també s’han de destacar els seus Sons, els vins de més recorregut de la casa, que ja comencen a tenir el gruix històric d’una dècada de feina a la vinya i al celler. O l’escumós Cru Marí, que es pot posar sense gaire compromís entre els grans del moment, Recaredo, Mas Candí o Clos Lentiscus. Estem, pel que fa als escumosos del Penedès, en una època de transició i de reformular models. Això, en Sicus es traduirà en l’abandonament del Mètode Tradicional dels cavistes de Sant Sadurní —molt complex i laboriós per a un celler unipersonal— i l’adopció del mètode ancestral, que és la tendència natural dels escumosos de qualitat.

El Sicus Sons Cartoixà (a l’esquerra) i la Malvasia (a la dreta) / D. Bertran.

Les àmfores, un dels senyals identitaris de Sicus

I llavors hi ha, esclar, el tema de les àmfores. Fa poc dies vaig tornar a Bonastre, després d’uns anys de no veure’ns amb l’Eduard i ens va carregar en el seu suzuki de batalla —segons ell acabar de rentar— amb la Hidra i el Draco, dos dòbermans llustrosos i imponents, per anar a revisar la vinya. Vam veure com pateix la malvasia, amb un gra petit i tocat per la malura. Mal any. Massa aigua i massa calor, en la ruta cap a la tropicalitat que està canviant la manera que tenim d’entendre l’art de fer vi a casa nostra. I vam tornar a veure les àmfores soterrades a terra i les que té dins de la cova, que han esdevingut un senyal identitari de la casa i una atracció gairebé folclòrica de Sicus. Tot i que de vegades els fans n’estiguem una mica tips i ja fem servir l’expressió ‘les putes àmfores’. Perquè Sicus és molt més que aquesta anècdota de terrissa.

La malvasia és una de les varietats que Eduard Pié mima en una de les seves noves vinyes, a la partida del Corral del Segarra / J.C.

Una fermentació en àmfora que, tanmateix, produeix resultats esplèndids, com el recentment descobert —és novetat de Sicus— A Wine Work Orange, un orange wine captivador, fi i tallant com un fil de pescar però amb tot el caràcter de l’espontaneïtat d’aquests vins. En certa manera, és un vi per beure cada cap de setmana d’estiu, cosa que ens torna un altre cop fins a 2015, quan tot era tan diferent i descobríem el cartoixà vermell. La vida canvia, les persones van i vénen. Cal celebrar que coses meravelloses com els vins de Sicus o la individualitat d’Eduard Pié -que els fa possibles- es mantinguin fermes. I en qualsevol moment les puguis retrobar.

Miquel Bonet és periodista i escriptor.