Josep Armengol Magrinyà va passar molts anys de la seva infantesa a les vinyes familiars mentre el seu padrí Siscu teniu cura d’aquells ceps que avui en dia són els veritables protagonistes dels vins que donen personalitat al Celler Pallarades, ubicat al municipi de Puigdelfí, a la comarca del Tarragonès. Un projecte renascut fa pocs anys en el que Armengol ha posat en pràctica moltes de les reflexions i experiències viscudes amb la saviesa de l’avi.
“Des de petit sempre havia corregut darrere d’ell pels avellaners, per la vinya i aquells anys va ser decisius a l’hora de definir cap on volia enfocar tant la meva vida personal com professional“, explica Armengol. “Vaig fer els estudis d’enginyer agrònom a Lleida amb la idea clara de continuar ‘portant’ la terra de casa. Però en un moment determinat, sobretot en temps de la passada pandèmia, durant el que vam donar tants tombs sobre el futur i en el que vam tenir tant de temps per a reflexionar, vaig decidir tornar a revifar el celler familiar que havíem tingut a casa”, ens explica.
De fet, en Josep Armengol fa sovint un viatge en el temps al costat del seu padrí. “Ara té avui ja 84 anys i encara passo moltes estones amb ell. A la dinàmica del celler no s’hi posa massa, però si que fa una gran feina al camp amb la seva experiència. Em recorda sempre aquella manera de treballar en la que tot es feia a mà i que nosaltres intentem mantenir sempre que podem. És evident que alguns dels processos els hem hagut de mecanitzar, però no volem perdre aquella identitat que ell ens ha llegat”, diu.
Les converses amb el padrí
Armengol comenta que “en gran manera estem retornant a la feina que feien les nostres antigues generacions. Jo no tinc encara la certificació ecològica, però la meva filosofia passa per no emprar cap recurs químic a la nostra proposta agrícola. El que volem és tonar a aquella pagesia dels avis i estem del tot convençuts que el vi es fa a la vinya“.
D’aquestes converses i intercanvis d’experiències entre padrí i net sorgeixen també “grans converses sobre els canvis que aquest món del vi ha experimentat aquests darrers anys. Converses sobre la conveniència o no de recuperar varietats antigues, algunes de les quals es van perdre durant els darrers temps als nostres camps. Xerrades sobre plantar tornar a plantar cartoixà vermell o la vinater, per exemple“.
Els vins que elabora Josep Armengol al Celler Pallarades es fa amb els raïms de les vinyes pròpies ubicades al Catllar, a Puigdelfí i a l’Argilaga “on tenim els ceps de Macabeu a partir dels quals elaborem el Pipa, el vi que fem en homenatge al padrí Siscu“. “Estem en una revisió i formulació constant per aconseguir el millor dels terrers i dels ceps. Vull destacar la bonança de la zona del riu Gaià amb aquests vents que ens aporten tanta frescor als nostres vins“. Armengol destaca en gran part aquesta ‘salinitat’ que dona protagonisme als vins que s’elaboren en aquesta zona. “A veure, som un celler amb tres anys de vida, però durant aquest temps no hem parat de mirar i remirar allò que podem fer per extraure el millor dels sòls i de les vinyes i de les diferents varietats que podem trobar en aquestes tres microregions“.
A la conversa també apareix aquesta revalorització des de la DO Tarragona es fa dels Macabeus. “A veure, jo personalment tinc una estima especial per aquesta varietat perquè les vinyes velles de casa tenen plantades sobretot aquesta varietat. El Macabeu ha marcat des de sempre els vins que es feien a casa”.
El Celler Pallarades, però també dedica hores i esforços a introduir al projecte vitivinícola accions per definir el seu futur que, en bona part, passa per aquest retorn a revifar com la tradició a les vinyes. Aquests dies estem fem proves amb noves varietats. Per exemple amb la Garrut (coneguda també com la Monastrell). “Hem trobat en documents antics que aquesta havia estat una de les varietats negres predominants a la nostra zona, sobretot després de la fil·loxera. I també fem testejos amb el cartoixà vermell perquè també penso que és una varietat que ha de ser molt pròpia d’aquesta zona. De fer al Catllar, n’hi havia molt de cartoixà vermell. Hi havia com una mena de micronucli que crec que cal recuperar“.
ELS VINS PALLARADES
Caracteritzats per uns vins joves i frescos. Molt mediterranis.
L’ESPATLLAT:
És un cupatge de Macabeu amb Xarel·lo (o Cartoixà). Un vi jove de l’any. “El nom li vam posar quan vam començar a refer i ampliar l’espai que havia estat el vell celler Pallarades. La gent em deia tu estàs una mica espatllat complicant-he la vida d’aquesta manera“.
L’ONCLU:
Un cupatge de Merlot amb Ull de llebre. Buscant també aquest perfil de vins molts frescos. “Té la seva complexitat, però també crec que és molt fàcil de beure“.
EL PIPA:
“Aques és el que fem en honor al padrí. Un macabeu fermentat en bota de roure francés, treballat amb les seves mares. De moment té una criança de sis-set mesos però m’agradaria allargar-la fins als dotze mesos“.
PANORAMIX MOLOTOF
Un ancestral d’Ull de llebre. Elaborat com un Blanc de noirs. Frescor. Mediterraneïtat. I d’on ve aquest nom tan peculiar?. “Panoramic per aconseguir que un negre no tingui aquest color. Sense fer cap cosa estranya hem de fer una mica com l’Astèrix i l’Obélix. I Molotov perquè quan els ancestrals van sorgir amb força a França van ser a conseqüència d’un vi que sembla que no havien acabat de fermentar. Hem fet una unió dels dos conceptes. Un nom que també vol ser en part una mena de crítica a la situació de la pagesia que vivim situacions complicades, amb preus de raïm molt baixos. És el vi rebel del Celler Pallarades”.
LA PÀLIDA
Es tracta d’un rosat elaborat amb Ull de llebre. Caracteritzat també per aquesta frescor que és tan buscada pels vins que fa el Josep Armengol.
MACABELIUS
En Josep riu a l’hora d’explicar-ho. “De fet, ben bé no sabem com va sortir inicialment. Parlava molt amb el nostre enòleg, en Sergi Montalà, de la voluntat de fer coses diferents. Som a Tarragona i sovint pensem que tot i fer uns grans vins, uns vins molts peculiars, pot ser som els grans desconeguts. El padrí, sempre m’explicava que a casa la seva padrina agafava el most, el bullia amb codonys, préssecs o la fruita que hi hagués en aquella època i quan arrencava la fermentació el posaven en una ampolla de vidre d’aquelles de les gasoses. Llegint i buscant imformació sobre com eren els vins romans vam decidir fer algun experiment. Què fem? Van agafar el most, el reduïm a baixa temperatura durant uns dies i el fermentem en una àmfora de terrissa. Sempre dic que és aquell vi potser feien els romans“.
“És un vi dolç, però també molt fresc -afegeix Armengol- que en lloc de fer-lo servir de postres, és un vi dolç que te’l pendries abans de començar a menjar o al mig d’un àpat. La gent es pensa que es trobarà un dolç, dolç, però sorprèn la seva frescor i la seva acidesa. Enguany en farem 800 ampolles. No en farem mai cap gran producció.”